[DE: Alberto Luque]
[…] de un librito de Gabriel Ferrater, La poesia de Carles Riba,
cinco conferencias dictadas durante el curso académico de 1965-1966, invitado
por la Cátedra de Lengua y Literatura Catalanas de la UB, y editadas
póstumamente en 1979. Es interesante el modo en que, aun muy sintéticamente,
explica la tortura y el dominio de la expresión ajustada en la poesía acentual
(y en particular los esfuerzos de Riba para componer auténticas elegías), y
sobre todo es muy interesante la reflexión, inevitablemente truncada y
esquematizada, pero muy penetrante, sobre el sentido de pura vitalidad, de pura
animalidad, de “modestia”, completamente materialista de la poesía en general,
y de la de Riba en particular. Pero lo traigo ahora a colación por otro tema,
que surge incidentalmente, el del nacionalismo. Hace unos días me pidió Josep
Maria Cuenca que le encontrase este librito, que no ha sido jamás reeditado
—como tampoco, en general, las demás obras de Ferrater—, cosa que llama la
atención. Pues bien, simplemente leyendo los pasajes en que se refiere al
origen y sentido burgués, reaccionario y cateto del catalanismo, y en especial
a Cambó, a quien no tiene reparos en llamar un auténtico “analfabeto”, se
comprende el poco interés que pueden tener la mayoría de los editores catalanes
en reeditarlo. Destaco aquí dos de esos pasajes [pp. 93 i pp. 105-113], por si
alguno no siente tanta curiosidad como para leer completas estas cinco breves y
deliciosas conferencias.
[…]
--------------------------------------------------------------------------------------------
[1]
En arribar a Barcelona, doncs, Riba es va trobar amb una situació personal
complicadíssima i desagradabilíssima, entre altres coses per culpa del senyor
Cambó, el propietari d’una petita i miserable editorialeta, a la qual, mentint
com un condemnat, li ha donat el títol de Fundació Bernat Metge, cosa
completament falsa, perquè mai no hi ha hagut cap fundació que hagi tingut ni
deu duros en un banc. És a dir que l’editorial Alpha ha estat una petita
editorialeta que sempre ha estat conduïda a base del senyor Cambó, que es treia
un duro de la butxaca abans de la guerra, i dels sens successors, que es treuen
mil pessetes de la butxaca ara, i a la qual Riba havia dedicat tota la seva
activitat. Es va trobar que, com que el senyor Cambó no es fiava gaire dels
«rojos», com ne deia, els primers anys Riba no tenia cap mena de seguretat. En
fi, va passar uns anys difícils, i durant aquests anys només va escriure uns
quants epigrames, la segona sèrie de tannkas, que es titula «Tannkas del
retorn».
[2]
Quan Riba va fer seixanta anys, li van regalar una casa a Cadaqués.
Aleshores Riba va enviar a totes les persones que havien donat diners per
comprar-li la casa un poema, que va fer imprimir i que hi ha aquí, que és de la
darrera sèrie, i el va enviar amb un gravat a tots aquests burgesos. És un
poema que diu [pàgina 329]:
Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
És sobre això, sobre el fet de fer seixanta anys:
semblen ocells perduts,
sóc d’ells i no em coneixen: (…)
Bé, amb això ja n’hi ha prou perquè vegin vostès el to del poema, i que
vegin que, realment, poema més límpid, més simple, dins de Riba, no se’n podia
donar. És un poema que justament el va escriure per això, per oferir-lo a
aquestes persones que l’havien obsequiat, i el va fer excepcionalment simple,
límpid i sense complexitats. Doncs bé, el dia d’abans d’aquest dia que els dic
que el vaig anar a veure, ell s’havia trobat no sé on amb un d’aquests senyors,
i aquest senyor li havia dit: «Però, Riba, ¿què fa vostè? Se’ns ha tornat
modernista! Això no és la cosa seva: la cosa seva és la cosa clàssica!» I bé,
en Riba es va enfilar en una còlera, però absolutament brutal. Perquè fixin-se
la imbecil·litat que això representa: la cosa clàssica, la cosa clàssica, en la
mentalitat d’aquest burgès, volia dir —probablement— traduir l’Odissea,
però és que aquest burgès no havia llegit ni sis versos de l’Odissea traduïda
per Riba, perquè si hagués llegit sis versos de l’Odissea traduïda
per Riba, resulta que són infinitament més complexos, infinitament més moderns,
infinitament més d’avantguarda que aquest poemet absolutament límpid. És una
manifestació de la bàsica, sòlida i indestructible incultura d’aquest país.
Hi ha, hi havia, en el cas de Riba una tendència a acceptar des de fora la
seva imatge d’humanista, de no anar a veure mai (perquè és del que s’haurien
guardat més, més que de la pesta) què són Homer i Sòfocles i tota aqueta gent
que Riba traduïa, i aleshores reduir-lo a una imatge de preservador de no se
sap què, de certs valors culturals completament exteriors, no anant a veure què
hi havia dins d’això, i aleshores convertir-lo en un mascaró de proa d’una
espècie de soi-disant cultura catalana (la qual és clar que
era abans que res un instrument de cultura per molta gent,
però sobretot pel propi Riba).
És a dir, dit d’una manera precisa, Riba és l’últim escriptor català,
l’últim en l’ordre cronològic, podríem dir, que ha viscut, que ha estat dins
del que era el catalanisme i que ha sofert això. Precisament perquè ell n’ha
sofert, és pel que els escriptors catalans que hem vingut després no hi som en
absolut. Com diuen dos versos de Pere Quart, que deuen conèixer,
Temps era temps hi hagué una vaca cega!,
Jo sóc la vaca de la mala llet.
Els escriptors catalans som ara «la vaca de la mala llet». Som els últims,
els que, resoludament i d’una manera total, no ens deixarem embarcar en el
catalanisme, perquè sabem molt bé tot el que ha passat a Carner, tot el que va
passar a Maragall, tot el que va passar a Riba, amb aquesta màquina de tortura.
Era una màquina de tortura per la raó següent. El catalanisme, no em ficaré
ara a intentar esbrinar què va ser, perquè en principi les meves conferències
no són pas d’història ni de sociologia, sinó de literatura, però, dit d’una
manera esquemàtica, el catalanisme era un determinat moviment polític de
determinats fabricants catalans que necessitaven modificar el règim d’aranzels
de l’Estat espanyol per poder competir amb avantatges il·lícits amb els
fabricants anglesos de teixits. Com que eren uns incompetents i eren incapaços
de fabricar bons teixits, si no hi havia protecció aranzelària no podien
competir. Potser han llegit vostès una cosa d’Unamuno que conta, no sé si és
Unamuno o Baroja qui ho conta, que, Unamuno o Baroja, va tenir durant una
temporada un abric de tela de Sabadell, que era extraordinàriament pesat,
extraordinàriament ineficaç per lluitar contra el fred de Castella, que en
deia ell, Unamuno o Baroja, «la venganza catalana».* Doncs bé, «la venganza
catalana» consistia exactament en això, en la necessitat d’obtenir la protecció
de l’Estat per fer marxar la seva indústria d’incompetents i d’incapaços. Bé,
per muntar —com que dóna la casualitat que, desgraciadament, els polítics són
la gent més romàntica del món i no hi ha manera que se’ls presentin les
realitats amb lucidesa— un moviment fins i tot de protecció aranzelària es
necessiten motius nobles i romàntics i una aureola espiritual que permeti de
fer propaganda, doncs bé, els escriptors catalans van ser utilitzats per fornir
aquesta aureola, aquesta gloriola espiritual per al moviment de protecció
aranzelària.
Bé, el resultat va ser una farsa grotesca, amb una… Podria contar una
quantitat d’incidents dels quals he sentit parlar en gran part a Riba. Però, en
fi, per contar només una cosa, que no és contar res, sinó simplement atreure
l’atenció de vostès sobre un fet que és públic, però fer-los remarcar que és
grotesc, hi ha el fet següent: que Riba, per a la Bernat Metge, va traduir
les Vides paral·leles, de Plutarc. Ara bé, Plutarc és un
escriptoret de quart ordre, que va tenir importància al Renaixement per una
sèrie de circumstàncies que van confluir: la passió patriòtica que Plutarc
expressa era una passió sòlida a l’època del Renaixement; va ser molt ben
traduït al francès per Amyot, etcètera, etcètera. Resulta que Plutarc va tenir,
en una època d’Europa, importància cultural. Actualment no en té cap. És un
escriptoret de quart ordre i el podria traduir qualsevol. Doncs bé, el fet que
Riba, un home que havia de traduir Sòfocles, que havia de traduir Eurípides, que
havia de traduir Píndar, que el senyor Cambó el fes perdre deu anys de la seva
vida traduint Plutarc, és absolutament grotesc. Només això ja és una
manifestació d’aquesta explotació de l’escriptor al servei del catalanisme.
Perquè, naturalment, per al senyor Cambó el fet de fer traduir Plutarc
significava pretendre… significava un joc doble. La traducció —si miren el
primer volum— està dedicada, amb una dedicatòria molt solemne, al senyor
Francesc Cambó, patrici, mecenes, etcètera, etcètera. Doncs bé, per part del
senyor Cambó, el fet de fer perdre temps a Riba traduint Plutarc significava el
següent: significava afirmar que Plutarc era encara una força viva a la cultura
europea, i això significava (perquè és per això que Plutarc va ser una força
durant dos o tres segles) afirmar que el patriotisme és una força viva a la
cultura europea, cosa que tots sabem que no és veritat. Espero que tots sabem
que el patriotisme és una mena de residu innoble de les edats tenebroses
d’Europa. I bé, el fet de dedicar el millor, l’únic —pràcticament— humanista de
Catalunya a aquesta feina significava afirmar, per tant, l’existència del
senyor Cambó, que pretenia ser el representant del nacionalisme a Catalunya;
cosa que no era: ni ell ni els de la Lliga no van ser mai patriotes. És a dir:
el moment que el catalanisme es va ensorrar d’una manera total va ser amb la
història dels rabassaires i la Llei dels Contractes Conreu, que, en fi,
dispensin… Vull dir: em desvio cap a parlar d’història i de sociologia quan la
meva missió és parlar de literatura, però com que resulta que sobre la història
del país hi ha tan poques idees clares, per raons molt objectives i molt
òbvies, perquè fa vint-i-cinc anys que s’ha reprimit tota manifestació de les
idees clares justament sobre la història del país, de vegades, en fi, he
d’explicar les meves al·lusions perquè no puc donar per suposat que són valors
entesos. Doncs bé, la història aquesta dels rabassaires (alguns de vostès la
deuen saber, però potser la majoria no) va consistir en el fet que, com saben,
Catalunya tenia un estatut d’autonomia des de poc després de proclamar-se la
República, i un dels actes del govern català va ser donar una Llei de
Contractes de Conreu modificant el sistema de la rabassa, que jo no conec gaire
bé en detall, però, en fi, és un sistema d’arrendament de terres que és
absolutament brutal contra el pagès, contra l’arrendatari. Bé, el govern català
va donar una llei modificant aquest sistema, i aleshores… La llei, deixem a
part si era ben feta o mal feta: probablement devia ser mal feta, perquè sobre
el talent dels polítics catalans d’aquella època no tinc cap confiança,
probablement devia ser mal feta, però en tot cas el que és absolutament innoble
i inadmissible va ser la reacció dels burgesos de la Lliga, que, a part de ser
fabricants, tots tenien terres també; eren, estaven molt directament
interessats en aquesta història de la Llei de Contractes de Conreu, i
aleshores, en comptes d’intentar tirar per terra la llei al Parlament Català,
de jugar dins del Parlament i dins el Govern català contra la llei, el que van
fer és apel·lar a Madrid, al Tribunal de Garanties Constitucionals, per fer-los
decretar que el govern català no tenia facultats per donar una llei modificant
un cert règim econòmic, que això eren facultats que només es podia atribuir
l’Estat espanyol. Bé, és evident que amb això, si el govern català no tenia
facultats per modificar el règim d’arrendament de la terra, és evident que no
tenia facultats per res: no era un govern. O sigui que es va ensorrar completament
la seva pretensió a ser catalanistes i nacionalistes. Va ser en aquell moment,
com dic, que realment la vaca va deixar de ser cega i va passar a ser la vaca
de la mala llet. Vull dir: a partir d’aquell moment es va produir l’escissió
total i l’ensorrament de les pretensions del catalanisme tradicional. I
és en aquell moment que Riba va passar, m’imagino (jo naturalment no el
coneixia: jo tenia dotze anys quan passava tot això), és aleshores que Riba va
adoptar la seva còlera, que, com els he dit, era l’actitud gairebé constant en
els seus darrers anys. Ell va seguir treballant…
Ah!, una cosa que aquesta sí que els he de contar, perquè realment és d’un
divertit absolutament genial, és que un altre mirífic projecte del senyor
Cambó, que era un analfabet (vull dir que no sabia ni llegir ni escriure), un
admirable projecte del senyor Cambó és que, després de Plutarc, Riba havia de
traduir Tucídides, i aleshores, en aquest Tucídides, ell, el senyor Cambó, hi
posaria notes, hi posaria notes de polític de gran talent!!! Bé, sort que va
venir la guerra civil, que va impedir la realització d’aquest projecte, perquè
hauria estat… M’imagino, tanmateix, que Riba, a darrera hora, hauria dit que
amb això no marxava. Però realment ens vam salvar d’una de bona. Perquè sobre
l’experiència política del senyor Cambó, en fi, tinc idees clares.
————————
* [No és d’Unamuno ni de Baroja, sinó d’Antonio Machado, la invenció
d’aquesta «venganza catalana». Cf. Juan de Mairena: Sentencias,
donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo, xlv.]
No hay comentarios:
Publicar un comentario